Soy un lago, no necesito que me rieguen. Dice en inglés una cantante que llevo todo el día escuchando mientras me muevo por la ciudad en bici. Sé que me pueden multar. No puedo evitar dejar que las canciones me convenzan de que vale la pena vivir aquí y ahora, aunque esté ahora mismo muy inundada por la contaminación de vuestros coches de mierda.
Ahora, mientras cenaba sola un cous cous que sobró ayer, cuando invité a comer a los valientes que vinieron a verme actuar como Nora Helmer, me he inventado una historieta de verano que dice así:
Una noia asseguda al terra, en una cantonada del costat de la feina. Ell li passa pel davant i no s'atura. No li diu res i ell no la mira però el cel és sempre més blau. Anem enrera: es lleva després de dormir 20' en un sofà i encara va drogada. No ha parlat gaire aquesta nit, creu. No sé ben bé de què han parlat ni què li ha dit. Busca un boli però no en troba. No gosa entrar a cap habitació però no vol marxar sense dir adéu. Obra la porta del quarto on ell dorm profundament com a ella li agradaria, segur. El mira ràpid i es fa enrere. Al final troba una espècie de pluma, com de dibuixar. L'agafa i en una caixa de frenadols escriu: "M'ho he passat molt bé". Després hi posa: "Adéu". Després veu que el Frenadol és "complex" i li afageix un "ÉS" al davant per intentar-se explicar de no sap què. Per últim, i ara pensa que potser la droga hi té alguna cosa a veure, llegeix "sabor naranja" i pensa en ell per primera vegada. Recull les coses i intenta trobar la manera de tornar cap a casa.
Tot el que li demanava a la vida era tenir algú a qui enviar fotos seves, menjant-se una crunch i que li responguessin: eres sabor naranja.
Aucun commentaire:
Enregistrer un commentaire