Va arribar el dia de prendre una desició important. Aquell dia estava plovent i la foscor al sortir de casa la va sorprendre. Era una tardor estranya, de l'estranyesa, del desconfort, del plor injustificat.
Va arribar aquell dia i va pujar al tren com cada dia. Al tornar de la feina sempre seia al mateix lloc de l'últim vagó i, just allà, en un petit post-it groc hi va veure una nota escrita en boli. Probablement va ser Promethea, o el seu equivalent betrianesc a la inmmatèria que li deia: "El sempre es compon de molts ares- Emily Dickinson".
Encara ho està interpretant, però no us preocupeu, ha decidit que sí.
Aucun commentaire:
Enregistrer un commentaire