Señoras que tienen un blog

Porto una carrerilla de treballs, lectures i converses enriquidores que m'animen a escriure al bloc, més del que tinc per costum. Així que no deixaré d'aprofitar la velocitat que em dona el sentir-me a casa meva per explicar unes quantes coses sobre, atenció, el masclisme.

Tot comença amb l'article sobre "machismo gafapasta" que fa uns mesos córre per la xarxa. No li havia prestat més atenció fins que vaig aterrissar al bloc que poc després va crear el grup que l'havia escrit. Es tracta d'una sèrie d'articles, curts i aguts que es van configurant a partir d'històries reals explicades per dones i homes que d'alguna manera han viscut aquest masclisme quotidià en primera persona.

El món del pop és masclista? Jo diria que en una societat com la nostra, que és sovint masclista en la superfície i quasi sempre en el fons, la cultura reprodueix en gran mesura aquest model. Evidentment, on hi ha poder hi ha resistència, però el poder aquí i ara, és masculí. No ho puc veure d'una altra manera.

Anem per parts. Les persones no iniciades en el masclisme quotidià es preguntaràn, de quin masclisme parles? Rebre bofetades del teu novio en un concert de Dinosaur Jr. no és el tipus de masclisme gafapasta al que em refereixo.

Parlo d'aquells moments en què has de justificar certes opinions el triple que les dels teus amics homes i una estranya sensació de deslegitimitat t'envaeix. A vegades perquè no recordes tots els noms de tots els grups i cineastes, perquè la gent demana consell sobre pelis al teu novio (que a més no té massa interès pel cine en particular) abans que a tu, pel simple fet de que ell sembla l'artista, ell sembla el cinèfil. Per la barba? La jaqueta trencada? No ho sabràs mai.

Parlo de quan els amics del teu germà s'encenen un puro en un casament i canten New York New York sobre una taula sense ni tan sols convidar-te, quan tu fumaries i cantaries Sinatra com la que més. 

Parlo de les festes en les que et poses a punxar i algú et ve i et pregunta ¿Com és que saps de música? i et quedes parada i respons malament. Tard i malament.

Tard i malament fins que n'aprens i comences a utilitzar un llenguatge que no invisibilitzi a les dones de qualsevol esfera social i artística. Hi ha directores d'art, de cinema, tècniques de so, camereswoman. N'hi ha, però curiosament sempre se les nombra en masculí. 

No apareixem com a crítiques muicals dels festivals, però sí en les pàgines de moda de blogs cutres sobre imitadors de l'estil Coachella. La representació de la dona al cinema, a la televisió, la publicitat i l'art en general es redueix a pits, culs, cuixes finetes, sense un sol pèl, sense celulitis (els que heu nascut abans del s.XIX no sé si sabeu què és, però jo en tinc molta). El món indie n'està ple.

Quasi sempre sóm blanques, sempre primes, i quasi sempre molt i molt primes. 

Aquestes sóm les dones segons la majoria de creadors audiovisuals del país. Així comencem la majoria de les adolescents a formar-nos una idea de com volem que ens vegin els altres. 

Si t'agrada el rock, has de ser una rockera sexy. Si vols ser escriptora, ulleres de secre-porno, si vols ser lesbiana, ets una marimacho. En el dia a dia dels instituts, les coses van més o menys així.

La productora Canadà, (que consti que són amics i me'ls estimo molt) en són un gran exemple. És una qüstió de referents i de devoció per la bellesa femenina, diuen sempre. Pobrets, joder, no hi ha res dolent en que t'agradin les tetes petites i les esquenes costelludes per on cauen els cabells rossets i llisos de noies vestides com colegiales dels seixanta.

No nois, no hi ha cap mal. Però tant de bo la majoria de les meves amigues que com jo, han crescut plenes de complexes físics i intelectuals, haguéssin pogut gaudir de referents femenins alternatius. OJALÀ.

M'hagués encantat crèixer admirant a dones que escrivien, que no eren primes, que teníen pèl a les aixelles i a les cames, a les dues. Que contestàven amb seguretat davant de preguntes absurdes d'homes intimidants i aparentment molt segurs de si mateixos. Que deien obertament m'he equivocat, no sóc perfecte o estic perduda i tú, director de l'empresa on treballo, també ho estàs.

M'hagués agradat molt no tenir por d'ensenyar cuixa a l'estiu per no tenir-la prima i llisa com la de TOTES les dones que sortien en revistes i mitjans. Haver-me pogut masturbar amb un porno que no oblidés el plaer femení i reduís la figura de la dona a un fetiche o objecte sexual sense desig propi. M'hagués agradat tenir un grup de música preferit on totes les seves integrants fóssin dones i que no fóssin les TLC, les Destiny's child o les mamachicho. La meva adolescència hagués estat diferent. La vida adulta de moltes de les dones que conec, també. La de molts nois i homes, també, oju.

Què direu? no ho sé. Que el tema està sobat? ja, tampoc faré una tesi doctoral, val?
Direu que hi ha de tot, que no es pot generalitzar. Alguns em posareu algun link de la Kim Gordon o la Frida Kahlo dels collons. Us diré que i què.

Potser els i les que em coneixeu direu que no em puc queixar, que als 13 anys ja tenia llibres de la Virginia Wolf, que quan feia dansa hi havia un 30% dels companys que eren nois i heterosexuals, que la meva família MAI han fet cap distinció entre el meu germà i jo a cap dels nivells socials, econòmics o afectius. Que he anat a una escola mixta i viscut un any a Finlàndia, que quan tenia 9 anys vaig fer un grup de música amb 4 nens de la classe on versionàvem Michael Jackson i que en el meu dia a dia, estic rodejada de dones que es dediquen a la poesia, a la dansa, a l'arquitectura, a la producció audiovisual, a l'educació i la música. Em segueixo sentint en un món d'homes i hauria de sentir-me en un món i punt.

Podria no queixar-me, però ja que també puc, ho faig.