Encuentro 1

"Un día t'aixeques i desideixes que lo teu potser son moltes coses, tantes que potser mai podrás ferles totes. Després decideixes de prendre't la vida d'una altra manera, sense agobis, establint-te com un pesol feréstec, guinyant l'ull a qui se t'apropa i gaudint de la salud que la joventut et dona. Quan acabes de fer tota aquesta reflexió, arribés a trobar el plaer en les petites coses, inclús en el malhumor que t'agafa només aixecarte de la siesta i estás disposat a dir al teu pare: "Me da lo mismo lo que pienses, mi vida no va a una velocidad igual que la del resto". La lentitut ara mateix es considerada un defecte, pero jo soc dels que pensa que una cansó lenta i llarga pot ser molt més efectiva que una curta i rápida, perque en realitat els grans plaers de la vida son lents, per això sempre guanya la tortuga a la llebre. L'estiu está sent per mí lo que necesitava, el interval de temps en que res s'ha de fer sino anar pas a pas, disfrutant del no res. Aquí es posa un punt i seguit, i tot comensa a rodar de nou en uns dies. Ara que em sé inteligent, ara que em sé cineasta, filosof, music i escriptor, ara que em sé que res es absolut i menys lo de les profesions, tot es més tranquil i el somni es trasllada a la vida i dorms per cansanci no per gust. Ja no rendeixo comptes a la meva vida, no hi ha conciencia capas de frenarme, ara tot lo que em pot venir només puja i mai cau. Potser es el moment de respirar i no de deixar de fer-ho, i si enyores a qui no veus es perque veurel era un plaer dels lents, dels que es disfruten poc a poc, i dels que es mantenen. La distancia sempre et pot obrir els ulls perque es tranquila..."

He trobat aquest text escrit en els comentaris d'una entrada d'aquest blog de fa 7 anys. Em sembla important publicar-la. Per les faltes d'ortografia, pel to indefinible del que escrivim als blogs quan ens hem près tres canyes, pel record sobtat i, sobretot, la seva sorprenent correspondència amb el meu present.