Minicine

Demà tinc la última sessió de minicine a Cerdanyola i m'ha vingut de gust escriure sobre l'experiència que ha estat (com sempre) molt diferent a la viscuda en altres contextos, amb altres infants, en altres pobles i cinemes.

En primer lloc, hem estat projectant les pel·lícules en un Ateneu, espai que no és essencialment per a fer-hi cine. La sala és bonica, algunes butaques estan trencades i cauen al intentar plegar-ne el seient. Jo hi anava amb l'escola de petita a veure dansa o alguna obra per aprendre que t'has de rentar les dents. 

Gràcies a un grup de cinèfils que es troben allà, disposen d'un projector de 36, la qual cosa em va semblar màgica el primer dia que hi vaig entrar. Sóc tonta, però sempre em fa sentir important ser dins la sala de projeccions. Tot i així, nosaltres no disposem del pressupost per a projectar en aquest format, en canvi, ho fem en DVD, amb un projector normal i corrent. Evidentment, les cintes es veuen afectades i he hagut de de fer uns quants viatges previs a cada sessió per fer la prova de la imatge, el so, etc.

Amb tot això, he acabat coneixent als tècnics de la sala. Un noi i una noia d'edats molt diferents (el noi deu tenir uns 50 anys i la noia uns 30).

El primer dia els hi vaig portar el Pere i el Llop, amb aquella versió visceral de Suzie Templeton que tant m'emociona cada cop que la veig. El C, el més veterà dels dos, en acabar, em va felicitar, apuntant però, que era una peli una mica “dura” per als nens i nenes. Fins i tot em va recomanar una cinta que els seus fills adoraven quan eren petits. No vaig apuntar el títol, però recordo que començava per “La princesa...”. La V, més prudent sempre em pregunta quines pelis m'agraden i he acabat descobrint que és una freaky important de Tim Burton.

Amb el cine sempre passa, tothom té els seus referents i és en la popularitat del mitjà on minicine veu la necessitat de fer propostes arriscades.

Per mi, les películes mai són iguals i en cada sessió em sento i fins i tot parlo de coses diferents. Resulta un plaer poder re visionar (a vegades fins a 7 o 8 vegades) films que has escollit per l'impacte i l'interès que t'han causat en un moment determinat.

Sempre penso que mentre duri la projecció, podré revisar algun email des del mòbil o sortiré a prendre l'aire per no acabar avorrint-les, sobretot quan tinc més de tres projeccions seguides. Però la veritat és que mai he sortit d'una sessió. M'assento al final de la sala, veig els caps que s'aixequen i es mouen en molts moments de la peli, i sempre, hi ha alguna cosa que em retén. Descobreixo coses que no havia vist en el film, em sorprenc de la reacció del públic, en sóc d'alguna manera partícip i m'hi quedo fins al final. Ningú m'obliga però sento que hi haig de ser.

Demà toca la sessió de clàssics que és una de les meves preferides. He triat dues pel·lícules que s'adeqüessin al temps que ens demanen les escoles i ens deixi un espai llarg per comentar la peli abans i després de veure-la. 
Els afortunats són Buster Keaton i Jacques Tati. Els dos els vaig descobrir fent sessions per la filmo i minicine, i la resta, no cal que l'expliqui. Ojalà trobi la manera de seguir fent minicine l'any vinent.