Quan no vols tornar a casa, les nits s'allarguen amb certa tendència al desig. De nou, algunes coses impossibles d'entendre. Els grups, l'art floral, Guantánamo.
Un dia vaig estar a una casa estranya. Inflava les galtes com si m'anés a submergir a l'aigua cada vegada que el veia venir. No respirar, m'ajudaria a convocar els esperits i m'allunyarien de les ganes d'acariciar-li l'espatlla.
Això no ho sabrem mai
del cert, però quan anàvem prou beguts tant un com l'altre, ens vam
posar a parlar. Ens vam encendre un cigarret ajudant-nos de les burilles
mútues i li vaig proposar de sortir al balcó. No era més que
una terrassa urbana amb males vistes, sense un sol arbre ni una sola estrella, com sempre a Barcelona.
Alguna cosa de política
va ser el que va fer que s'apartés uns passos enrere i posés
les mans al voltant del pal metàl·lic de la barana. No
estava gaire elegant. Jo, ni ho vaig pensar, perquè no estava
preocupada ni del meu propi serrell, ni de com posar les cuixes per
agradar-li més. M'era igual, volia parlar-hi durant molta estona.
Volia saber com era quan es posava malalt, quines eren les cares que
feia al córre's, com havien estat els seus estius al poble. Me'n vaig
adonar més tard, tenia moltes ganes de descobrir qui era.
“Estic molt preocupada”
vaig dir referint-me a l'estat actual de la cultura al país,
mentre poc a poc perdia el fil de la conversa per centrar-me en
els seus llavis. Quina estranya habilitat la de dir exactament allò
que no penses per no forçar una reacció que se't presenta
desconeguda o temuda. Folla'm.
El misteri s'ha de
respectar. Mai afrontar-lo de cara. A l'amor potser també, la
valentia està sobrevalorada.
2 commentaires:
quiero un libro tuyo. brillante Julia.
bueno marc, la penúltima frase q es la mejor del texto, te la robé a ti, eh?
Enregistrer un commentaire