Vestida de patata

Per mi l'any sempre comença al setembre. L'agost és el període més involuntàriament reflexiu. Temps de pensar-me a mi mateixa sense complexes d'inferioritat, de despullar-me molt i veure'm la cara taronja a la posta de sol. 

Després ve setembre i comença l'any. Estas tranquil·la i normalment, motivada per fer coses tipu penjar alguna cosa a la paret, veure als avis que et queden vius, estudiar i recomençar els projectes que havies oblidat entre vermuts i oliveres.

Aquest any, que mai són iguals i sempre inesperats, (els anys, dic) me l'imagino com una biblioteca on la pols s'ha anat acumulant. He tornat a la universitat, i això significa que he trobat, per fi, allò que tenia ganes de descobrir a fons. He guardat en un calaixet coses que m'han servit però que no vull tornar a aprendre'm de memòria i he tingut por del desconegut. Menys mal.

Als meus fills els mantindré probablement allunyats de la universitat, tal i com jo l'he viscut. Els animaré a probar els ràftings de la vida sense horaris ni grups de treball. Segur que trien bé i espero que em contradiguin des de ben petits. Probablement es convertiran en adults que no tenen la necessitat d'acumular molt coneixement ni molta informació. No crec que siguin massa pràctics, o potser sí, però voldria que fóssin persones molt predisposades a la curiositat de tot el que és estrany. A les persones desconegudes, a les veus que mai se senten, a animals raros a coneixements absurds i a formes de veure el món originals de veritat.

Això ho explico perquè, a principis d'any (fa dos setmanes), em vaig comprometre a no comprometra'm amb tot el que estava compromesa l'any passat.

 I he començat incomplint la única norma mental que m'havia posat. He marxat a una altra universitat (de desenvolupament i juventud i coses hippies però series) i m'he deixat encandilar per una noia de Tunisia, un noi de sudan, una romanesa i dos o tres persones més de llatinoamerica, que m'envien missatges dient-me sister i m'han convençut per assolir un parell de compromisos més.

Compromís és una paraula força asquerosa que, junt amb responsabilitat, no crec que hagin aparegut gaire per aquest bloc.

M'agradi o no, aquest any me l'imagino compromès, i penso anar sempre despentinada.