Del Dissabte a les 13:00h

Ara pot ser que alguns de vosaltres vomiteu. Feia la tira de temps que no em llevava amb una ressaca tal i no ho dic per suavitzar el que vé ara, que tampoc és que no ho hagi dit abans, o volgut dir sempre. Ho dic perquè complementeu la fastigositat del text amb el meu careto gunfer, assentada al llit “openoffice” en una mano i bossa de ruffles ondulades a l'altre. També imagineu que a vegades em sento una mica curta mental i que a vegades són els altres els que m'hi fan sentir, però en tot cas, avui no és això. Avui és llevar-se sentint-se molt a gust amb ser qui ets i desitjar molt a saco llevar-se sempre amb la mateixa persona al costat o amb una que se li assembli tan que no pugui notar la diferència. Ale, ja ho he dit. Ara textaco cursi. Bon apetitte.

Des de dalt miràvem el carrer que encara no era nostre del tot. Passava una iaia vestida amb sabatilles de quadres i vuit nens paquistanís creuaven el carrer amb la pilota a la mà. Esmorzavem al llit per falta de mobles i la torradora reposaba sobre un munt de llibres, al costat de les teves radios regatejades per mi, en una parada dels encants. La taulada era tan antiga que ens feia desconfiar, “a partir d'ara ja no plourà” vaig pensar per consolar-nos.

Les galtes les tenia molt vermelles, era un época estranya. La feina no m'acabava d'agradar per molt que admirés els flexos de la oficina, però en canvi les irregularitats de la terrassa em causaven terratrèmols interns, d'aquells que no sabia que existien abans de conèixer al Jordi.

M'estirava i mirava el quadre de l'Elvis que havies anat a emmarcar. Ell, amb el seu gest de falsa modèstia i jo, acariciant les finestres per si un dia, deixen de ser nostres i necessiten consol.

Les escales estretes em portaven a ell, que fregia dos lloms i em mirava amb cara d'úrsit. Apagues el foc i em preguntes perquè parlo en passat, si tot és ara i ho continuarà sent.