Ja hem col·locat els llibres

Intento parar de pensar en si tot això que he viscut els últims mesos, em prepara per quan arribi la mort d’algú proper. A vegades imagino amb tota mena de detall com mor el Karim, com reacciono jo, els meus crits. No puc imaginar gaire més, perquè se’m fa insuportable i intento fer desaparèixer la imatge ocupant-me amb d’altres coses: quins llençols tinc per estendre, si li porto un plàtan o una pera per berenar. Mentre intento obviar que un dia ens morirem tots, també miro les xarxes socials. A vegades ni les miro del tot, només ocupo la mirada durant uns segons, minuts. M’ocupo els ulls lluny de la mort. Passa alguna cosa similar quan em discuteixo amb algú. Amb el meu pare, per exemple. Em calma pensar que morirà i que hauré de dir alguna cosa al seu funeral. Penso en què diria i això em calma. Perquè segurament no diria res del que em molesta, ni el que fa que no ens entenguem bé. Diria altres coses que també són veritat. Em calma, eh? Com pot ser? Ara mateix, i sé que potser és un pensament fruit de la situació que vivim, m’estalviaria fins i tot els funerals. La quantitat de hipocresia en contextos socials i familiars, m’inunda i em paralitza. Trobo consol jugant amb la gent de menys de 12 anys, allà hi ha poca merda i bastanta llibertat. Trobo consol en la natura, en algunes pel·lícules, en alguns amics i en llibres, en el sexe, en el Jordi i en el Karim. Tota la resta, sobraria. Tota la resta em sembla tan gran que no tinc clar ni que existeixi.