Idees per un vídeo

El Pèsol ferèstec és per mi, com quan em vesteixo extravagant però vaig més còmode que mai. És com menjar-se un espagueti cru abans de posar-lo a l'aigua calenta. És com acabar-se el tupper al tren i arribar a casa amb ganes de preparar cafè. El pèsol és un bon pijama gràcies al qual no et cal socialitzar. El Pèsol són un grup de gent que s'estima, i això és una sort.

He pensat en una imatge: una dona que menja amb certa rapidesa mentre es sap observada per la càmera. De fet es tracta d'un autorretrat. Penso que la grandesa de Jackie Raynal és fer que esbotzar un tros de pa resulti còmic. És més gran que Woody Allen, penso, però ningú li ha fet mai cas. Com una cançó del pèsol, que porta tota la vida aixecant-nos poesies, mentre un munt de gent camina sense fixar-se en res. 

L'altra imatge surt del cap de l'Eugene Green. Un escriptor de teatre barroc que als 40 anys va decidir començar a fer pel·lícules en les s'hi podrien recitar tots els poemes de la Maria Cabrera si algun nen orfe s'atrevís a convertir-los en fado portuguès. M'interessa especialment una escena de "Le fis de Joseph" en la que persones amb pressa xoquen contra el protagonista, que busca la presència del seu pare mirant les parelles d'un cafè de París (minut 0:11). O una altra de la seva primera peli, "Toutes les niuts" en la que dos persones que porten anys escrivint-se cartes sense haver-se vist, es creuen davant d'un edifici amb pocs segons de diferència. L'edifici ho veu tot. Aquest edifici podria ser la cançó de l'Intent, penso.

M'agradaria gravar amb una càmera senzilla, fins i tot amb el mòbil, als components del grup menjant. Estaria bé que cada un triï un lloc i una situació que representi el seu dia a dia amb relatiu realisme. No m'agradaria decorar ni modificar massa allò que ells hagin escollit. Podem buscar un racó amb llum d'un bar de menú, o el seient reservat a la gent gran dels ferrocarrils, un parc amb senyores passejant el gos o l'oficina del departament de filosofia d'una universitat. 

Com que la cançó té un ritme animat i moltes frases, m'imagino fer quelcom poc evident a nivell de muntatge: deixar una estona llarga per cada pla i que l'espectador s'enamori de la intimitat dels membres del grup menjant amb pressa. Convertir-los en allò que cada un vulgui relacionar amb la seva vida, amb el seu avorriment, amb el concepte de cel blau. Que apareguin sempre separats a la pantalla però fent exactament el mateix. Relacionar-hi gestos i alguna mirada que potser s'escapi a càmera. Que tinguin nervis i esperances però només ens ho expliqui la cançó.