La reconquista

L'altre dia em vaig trobar a un amic del que va ser el meu primer amor. Jo no el vaig reconèixer però ell a mi sí i al cap d'unes quantes mirades a terra per veure si em venia al cap de què el coneixia, li vaig confessar que sabia que ens haviem trobat abans però no sabia a on. Al fer l'enllaç vaig transportar-me de cop a aquella època de la meva vida, fins i tot a un carrer en concret del poblenou on havia fet botellón amb ell. Hi havia més gent que he conegut més tard i em van preguntar per aquest primer nòvio i vaig començar el relat. Clar, sempre és un relat, el meu. El més interessant és que jo sempre parlo amb cert afecte d'aquella etapa, que no va ser gens fàcil, sobretot al final. 

Ens vam fer molt mal, acabo dient a vegades. Però aquest cop no, només vaig dir que ens vam estimar molt i res més. El que és fort és que ni hi vaig pensar, al explicar la meva relació amb aquella persona no vaig ni pensar en la pena, en els senglots, en com em vaig amagar un dia al pis de dalt de casa els meus pare perquè no podia parar plorar i hi vaig estar tanta estona que al baixar vaig agafar una bossa i vaig fer veure que havia sortit i tornat a entrar. I em fa pensar en com s'oblida la foscor, com s'obliden els fets concrets que ens han convertit en el que som ara, tot i que en realitat els tenim inscrustats a les galtes vermelles cada cop que algú ens fa mal i pensem que mai més sortirem d'allà dalt.