Les persones, persones que són toves i que no es coneixen. La indiferència col·lectiva o a la diferència individual falça, aquesta publicitat de pacotilla que ens diu que això, està bé. I no és res que hagi acabat. El món, per algun motiu, encara no s'acaba. De moment segueix aquí, a la taula de centre del meu menjador.
Tota aquesta gent que no viu sota cap règim totalitari, deixant a les seves parelles, fugint durant dies amb depressions i molta feina, molta feina tenen tots. Una cosa derrera l'altra s'acumula i el cervell m'explotarà de tanta pressió. NI UN PUTU OCELL, JODER.
I sobretot, ser diferent. Ser diferent però no saber com ser-ho sense ser un infeliç desgraciat que no sap què li passa, però sap què hauria de passar.
I llavors els fills et deuen mirar i et deu semblar tot TAN fastigós que marxaries, però quedan-te amb tot el que no fa vomitar i amb algun ocell. Suposo.
Tota aquesta gent que no viu sota cap règim totalitari, deixant a les seves parelles, fugint durant dies amb depressions i molta feina, molta feina tenen tots. Una cosa derrera l'altra s'acumula i el cervell m'explotarà de tanta pressió. NI UN PUTU OCELL, JODER.
I sobretot, ser diferent. Ser diferent però no saber com ser-ho sense ser un infeliç desgraciat que no sap què li passa, però sap què hauria de passar.
I llavors els fills et deuen mirar i et deu semblar tot TAN fastigós que marxaries, però quedan-te amb tot el que no fa vomitar i amb algun ocell. Suposo.
1 commentaire:
Crec que mai no he llegit a ningú que escriba mejor que tú en català. Hi ha algo. No sé. Café Olé, que digo yo.
Enregistrer un commentaire