Hyvä

Escric des de la biblio. No la nacional. No aquella especie de paradis perdut de les lletres en el que passo les meves estones mortes pel centre. Aquesta es una biblio de la facultat. Marcs de portes grocs, plantes i un mirall al sostre. Un macba útil.
Aquí estic escrivint més que en tota la meva vida. Un especie de necessitat de captar el que veig i visc em posseeix cada nit i he arribat a la profunda conclusió de que Finlàndia està més a prop del cel. Els carrers són més plans, la gent més alta. Les dimensions i els espais em resulten diferents. Psicológicament, ho trobo tot més gran. No em falta aire ni espai. Em falta lentitud i escalfor.
A vegades sento tan sols la necessitat de ser aquí amb algú que mestimi de debó i no haver-ho dexplicar. Només ser-hi. Suposo que això no és enyorar-se del tot. Molaria que sentíssiu com sona el meu timbre, o majudéssiu amb les bosses del Lidel després dun dia dur. La felicitat ha de ser compartida no?vale, els bons moments. Ara no ho sé segur. Però jo diria que sí; i ja sabeu que sempre parlo en general i en posistiu i aquí, més a aprop del cel.