Festival d'estiu

A veure, per on començo?
(Pel principi)

DIVENDRES

El summercase va començar divendres amb amenaça de pluja (Falsa alarma) i el rumor de que Mystery Jets es suspenia (el contrari de falsa alarma).

Vam arribar puntuals per veure Dirty Pretty Things, i de camí vam escoltar un parell de cançons de David Kitt i vam poder apreciar que només hi havia dos escenaris seriosos. La resta eren carpes perfectament acondicionades per suar molt i haver de fer ssshht en els concerts més tranquils.

El grup del Barat em va agradar molt. Era d'hora però van desprendre un munt d'energia i d'aire rocanrolero fashion per si l'ambient no n'estava prou carregat. Bé, correctes, quasi acaben sense roba, m'agraden.

Els seguien Astrud, que van agrupar un número de gent molt alt, tenint en compte l'hora. Van ser tan genials i ingeniosos com suposo que ho són sempre. Bon rollo per les orelles, quasi totes les cançons de l'últim disc i un públic molt entregat.

Després venia l'Adam. No em sento malament al dir que era el concert que més estava esperant. Ni de bon tros tenia unes expectatives molt altes pel Man In The Rain, però va ser un concert molt divertit. No té un directe espectacular, l'Adam, en general, no és espectacular. Però pels fans suposo que els seus balls, cada vegada més exagerats i amb una reacció per part de públic femení cada cop més exagerada també; o que cantès Emily en versió espanyola, és significatiu. Ens va fer riure, es va entregar. És que no tinc una visió objectiva d'aquest concert, no em feu cas.

Em vaig situar quasi a primera fila. Va començar amb bluebirds i la van seguir les cançons més ballables i enganxoses del Friends of i el Gemstones, no va ser gens sorprenent i poc original. La seva banda semblava aborrida i cansada de les excentrisitats del cantant dalt de l'escenari. Els va fer fora un moment per tocar Dance with me amb la seva guitarreta i ells van marxar i tornar a entrar sense ni un signe de companyerisme ni simpatia pel líder. S'ha engreixat força i porta el cabell molt llarg. Té moltes fans, si no m'haguès mirat mentre veia com jo era la única que em sabia Pay the Toll, no em sentiria gaire exclusiva.

La gent va anar marxant a Belle&Sebastian i quasi no va rebre aplaudiments. Vaig girar-me, (els meus acompanyants havien marxat una estona abans) i vaig veure un públic somrient. Adéu carinyo.

L'Alba m'esperava a Belle&Sebastian, al lloc de sempre. Vaig veure el final i em van encantar, tenen un ganxo increïble, el so era tan elegant i tan dolç que si algú et trepitjava sense voler i et deia perdona et venien ganes de morrejar-lo.

Aquí va arribar la corrupció del festival: la sala VIP. Hi pots prendre tantes coses com et vinguin de gust, hi ha grups, dibuixants, models i gent amb pulseretes que pregunten a la barra: puc agafar un galeta d'aquestes? (com jo) i deixen el llistó molt alt.

No, per culpa d'aquest raconet privilegiat i els meus acompanyants, em vaig perdre Super Furry Animals, The Cardigans (que em venien de gust) i només vaig veure el principi de Sigur Ros per culpa d'allò de: anem un moment al VIP a fer una copa i ara venim. En general he sentit que va estar molt bé. Jo vaig veure que la posada en escena era espectacular i vaig percebre un públic super emocionat, tan com es mereixen els del nord, suposo. Tot i així coincideixo amb la Clara en què no era el millor lloc per sentir-los. Un auditori ens haguès fet desmaiar susposo.

I a la 01:00 va arribar el que per mi va ser el moment més escandalós i divertit de la nit: Daft Punk van estar moolt bé. Dubto del mèrit d'aquest tipus de grups, bé, no tinc el criteri per afirmar que van fer un concertàs ja que musicalment no tinc massa consideració per aquest tipus de grup. Suposo que el mèrit va ser haver creat una sèrie de cançons que tot i haver-les sentit de festa per la zona hermètica allà tothom cantava i ballava amb descomunal efervescencia. A part de posar-les en el moment idòni per fer aixecar a milers de persones en eufòria pura. Molt xulo.

I l'escenari, en forma de piràmide o la il·luminació espectacular, afagint-hi les màsqueres i les copes del VIP, van convertir-lo en un concert molt ultrasensorial, molt.

A tot el que va venir després, inclòs Massive Attack, no li vaig prestar massa atenció, però va estar bé.

DISSABTE

Ahir va ser un gran dia, grandiós. Vaig aconseguir que el meu germà es llavés de la migdiada amb temps per arribar a The Divine Comedy. Com que vem trobar lloc a prop per aparcar, vaig passar-me per The Dandy Warhols un moment i vaig veure a la Clara i a la Carla. I això és el més interessant del tros que vaig veure. Estan bé, però...bdè.

Anem al gra: THE DIVINE COMEDY. Vaig flipar. Per mi va ser el millor concert del festival, de llarg. El Neil va sortir amb el seu traje cru, corbata i unes enormes ulleres. És petit i divertit i enginiós. Ja, era d'esperar, és un geni.

Va fer un repertori molt variat i molt adequat. Va començar molt energètic, tothom ballant a ritme de twist a la tercera cançó. També va tenir moments sensiblons amb Our Mutual Friend o Charmed Life, dedicada a la seva adorable filleta. Amb bromes molt partinents sobre les seves lletres, les mares, els homes de més de 50 anys que hi havia al públic, o la tintoreria on portaria la roba de la gent que va mullar al tirar les seva copa al públic, ens va fer riure bastant. També va escenificar una part molt important de les seves lletres. Com el cas de And then we kissed and fell unconscious de Our Mutual Friend, el públic havia d'estirar el coll per mirar com des de terra, somreia lleument intentant perllongar al màxim el seu moment més pallasso.

El que seria el grup, els seus instruments i el so, brutal. Són boníssims, no n'hi ha cap dubte. A part de que les cançons són d'una qualitat musical inqüestionable, les interpreten de conya en directe. Violí, mil tecles, guitarra, instruments de corda que no sé com es duien, persucions diverses...i un llarg etcètera. Tot perfecte.

Un orgull que el meu germà i la Laura em donéssin les gràcies per haver-los fet anar tan d'hora cap al fòrum.

L'altre plat fort del dia i del festival, crec jo, va ser el Rufus Wainright.

Van ser moltes coses, però 1) hi vaig anar sola, 2) no hi havia gaire gent i 3) és extramadament guapo. Tot venia de cara. Va ser políticament correcte amb els seus comentaris, excepte una petita menció als aeroports de Barcelona, que si les meves classes d'anglès no estan essent en va, no era gaire positives.

Va dir que Barcelona era el seu lloc preferit per tocar, els 200 guiris que el miraven van aclamar el comentari.

I el concert en sí va ser rodó. Va fer guitarra piano, piano guitarra. En varies cançons va acompanyar-lo una noia, que més que una noia, era la veu més dolça del món. Es fusionava amb la seva fent que fós impossible tenir un sol pèl del braç quiet durant tot el concert.

Va fer un parell de versions, precioses de: Aleluia (no sé el grup, va dir que eren de Montreal, com ell i que li feia il·lusió cantar-la per nosaltres) i una d'una joia de la chanson française que jo tenia en un cd gravat de fa 4 anys que li va servir de bis i que va fer que el concert acabès amb uns llarguíssims aplaudiments i més d'una parella apunt per anar a casa aviat.

Llavors vaig intentar despertar del somni en el que m'havia sotmès aquest home i vaig trobar-me amb la resta de la humanitat a New Order. Molt bé, en forma. Són mítics no? Són grans i van fer molt per la música actual, s'havien de sentir i crec que van estar a l'altura a pesar de que es digui que els directes no són el seu fort. Molt grans, jo crec.

Ja amb els peus adolorits vem sentir primal Scream des de l'extrem orient del festival, amb brisa marina i vistes al mar. Van sonar tan bé, que vaig baixar un moment sola, em vaig posar al lateral esquerra vaig ballar un parell de cançons mirant-los des d'aprop i vaig tornar cap al salon de variedades.

Amb Keane vaig tenir molt quorum, per extrany que sembli, tothom els volia veure. Van fer-ho molt bé. Un concert súper agradable, ben portat. El carabollo no és una bomba sexual, però te l'estimes quan el veus allà dalt. Molt content de ser a Barcelona, de tocar, de sentir-nos. Va parlar en català (l'únic de tot el festival que va dir bona nit i moltes més coses amb accent lleidetà) i com que no hi havia qui no sapiguès alguna cançó, va poder fer-nos cantar dient-nos: sou el coro de Barcelona! Una monada. Vaig disfrutar i vaig corroborar que no calen guitarres per sonar tan bé com ells sonen.

El final de festa va ser molt trallero. En prinicpi no el recomano, The Chemical Brothers, és el que tenen. No vaig sentir ni una cançó que em sonès, de fet totes em van sonar igual, però ens ho vem passar com poques vegades i vaig acabar amarada de suor i ballant quasi per inèrcia fins que es va fer de dia.

L'alba i jo ens despediem. Vam fer unes fotos. Sortia el sol i s'havia acabat el Summercase, sense pluja però amb una sensació molt refrescant.