Breathless

Hi ha un soroll que es repeteix durant tot l'estiu. No sé exactament si és un grill, una familia numerosa de grills o l'espersor del veí, però és el típic so d'estiu que encara que el sentissis a Reykyavic et faria venir ganes d'obrir la finestra del cotxe i prendre la fresca.

Avui m'he dedicat a veure pel·lícules. He aconseguit veure'n una i mitja. La primera ha estat In the mood for love, (ja va la tercera vegada), però no l'he vist tota, doncs recordava amb bastant claredat quasi totes les escenes que ahir a la tarda estava veient. O sigui que l'he acabat treient i m'he posat A bout de souffle, (poso els títols en versió original, perquè fan una excel·lent traducció al castellà que em fa vergonya posar).

Són espectaculars les dues. Són pel·lícules que et fan venir ganes de ser cineasta o de ser actriu. Depèn. En el cas de Wong Kar Wai, em decanto per dirigir-la. M'imagino el petit director escollint els vestits impecables de l'actriu i indicant-li com ha de posar les mans al agafar aquella jerra quan surt del mercat. Amb la francesa, és inevitable sentir el desig d'haver viscut als anys 60 i actuar sota les ordres de Godard. La bellesa de les actrius d'aquella época és sobrenatural, una llàstima que l'estil Jennifer Aniston encara no hagi passat de moda.

El Marco té angines. (Oye Marco, si me estas leyendo, que sepas que me estoy aprendiendo el baile del otro dia, però no te sacaré protagonismo, solo lo voy a hacer en privado).

De Godard he passat al Marc, ja ho sé. No el sobrevalorem, però és un entès en cinema. És un petit cineasta. Segurament l'amic més entès en cinema que tinc. Li encanta Algo passa con Mary i mai desprecia una superproducció americana. M'encanta la gent que sap de cine i se'n va a veure Scary Movie i es parteix. Per altra banda, odio les persones que van a un cine alternatiu tipu renoir a veure una peli de Rohmer i a la primera frase ja estan rient exageradament perquè tothom sàpiga que capten l'humor del director millor que ningú. El Marco té una concepció del cine molt peculiar. Sempre que vas al cine li comentes, és com un impuls. En el curt d'ara (el Marco sempre té curts en producció, sempre) hi ha una escena en la que el Dante esta llegint un fragment d'un llibre del Truffaut al mig del bullici de les rambles. La Sofia és l'única que sembla interessar-se per ell quan decideix llegir un fragment en veu alta. I així es coneixen els dos persontages.

És curiós perquè és una mica com t'imagines al Marc. Aquesta escena diu tan d'ell. És d'aquelles persones que no es senten part de tot el que els envolta, ni d'una ciutat, ni d'una societat, ni d'un país. Però alhora tenen tan d'artista rebel com de noi despreocupat per llegir el diari o anar a la moda. A vegades penses que mai podràs saber-ho tot d'ell, i resulta extremadament interessant trobar-se amb algú així.

Se'm dóna millor parlar dels altres que de mí mateixa. Potser perquè no haig de ser tan sincera, sobre mí no puc exagerar ni puc afalagar-me.

Ara em truca el Jordi i em diu que treballa en una asseguradora en un barri molt soso de Londres. Que no ha congeniat sexualment del tot amb ningú i que potser es queda més temps i no ens veurem ja fins que un dels dos decideixi agafar un avió cap a la ciutat on l'altre estigui.

Li dic que menys mal que no li agrada la feina. Sense faltar a ningú, sempre que penso en una feina aburrida de debó, penso en una asseguradora. I també li dic que vagi al museu del disseny de Londres que hi ha una exposició de Formula 1 que li agradrà i riu, dient-me que no el deixo tranquil ni quan esta a tants kilòmetres de distància.

És difícil això dels estius. A uns els veus molt, perquè tens temps i te n'acabes cansant. Però t'ho passes bé. Tot i així enyores més als que veus poc. Aquesta és una de les desaventatges de no saber estar a casa quieta i tranquil·la, com els personatges del Wong Kar Wai, que mai es toquen però s'estimen tant que no els hi cal.

Fan Factotum a l'Icària a les 21:45. Algú s'apunta?