No em matis

Els meus gustos musicals passen una época de crisi profunda. En els últims mesos he patit greus transtorns amb La Casa Azul. Com diria el meu pare: "no em sembla malament, però no m'ho esperava". A partir d'aquí em plantejo el següent:

Perquè em vaig trobar l'altre dia dient: "Em mataràs si et faig escoltar Galletas?"

Com hem arribat fins aquí?

Penso...

Al voltant dels 10-12 em va començar a interessar la música. Si sóc sincera, el que més m'agradava als 15 anys era l'R&B i el hip-hop super comercial i Oasis. També era de Rock català reivindicatiu i adolescent perdut. A vegades posava l'1 dels Beatles i els Beach Boys, això no ho he deixat de fer mai. Les balades de la Witney Houston o la Carey mai em fallàven i els recopilatoris d'anuncis de televisió em salvàven sovint.

A casa meva el que s'escoltava més durant els meus anys de formació musical era: un vinil del Xesco Boix, un de la Barabara Streisand que es deia People (que m'enrecordo), la Dolly Parton al cotxe (sempre, com a únic i immutable cassette per a les sortides familiars), la Joan Baez i altres coses mítiques com El viatge a Ítaca que el pesadet de Porrera va fer ja fa els seus anyets i del que la meva mare no s'ha cansat mai. Així "en abstracto" vaig créixer musicalment.
No puc oblidar el Dangerous del M. Jackson: el meu primer cassette i el meu món musical durant un període que ara veig massa llarg i poc educatiu per tal i com era jo a aquella edat. (que va incloure coreogràfies funky increíbles,jaja)

El Batxillerat no va ser una época molt productiva musicalment per mi. Em vaig ajuntar amb gent que escoltava la ràdio i quatre coses gravades en cd's de l'fnac . No vaig aprofundir en aquell grupet de indies que ja anàven al FIB amb 16 anys i als que ara demano consell per descobrir cantants de folk.
Els locals i discoquetes que freqüentàvem (indies inclosos) eren impronuciablement deficients musicalment, però complien la seva funció i nosaltres la sabiem aprofitar com ningú ingerint quantitats d'alcohol exagerades, ballant el pachanga més internacional i creient-nos que El canto del loco era un grup de rock. A més tinc un vídeo en el que sutim l'Arnau (bateria d'Extraperlo) i jo ballant una cançó que vaig composar(!) una nit en un autobús que es titulava "El baile de la Julia" i que ha passat a la història per molts de nosaltres, bàsicament pels dos o tres amics que tenia a l'época...

Per sort i per influències diverses (per exemple les classes de dansa contemporània, les noves amigues mitòmanes de la universitat, les hores d'estudi distret del Franc i els seus mails semanals amb informació musical i marina, les casualiltats en sales de concerts on els guitarristes oferien cigarretes als del públic o les llargues nits a la pop bar) vaig perfilar una mica més els gustos musicals que tenia un xic oblidats. (tot sigui dit, a mi el concert de l'Alex Ubago i Manà em va emocionar moltíssim. Per ambdues parts, ehem)

I jo, que mai havia perdut el son amb un cantant o un grup (exceptuant els simpàtics germanets Gallagher, el Carles Sabater o el guitarrista dels Glaucs, oju amb la convinació) em trobo escoltant el Jorge Regula de manera obsessiva, cantant frases acaramelades com "sin tu amor un limón no tiene sabor" a totes hores, descobrint quasi cada dia grups i tendències noves que abans no m'hagués ni parat a escoltar de passada i evitant quedar davant del zurich quan porto diners, per la tendència complusiva que tinc amb la segona planta de l'fnac. Fins i tot he aconseguit unes ulleres que fan que la gamba em cridi amb el nom de Erland Oye per la uni.

Jo què sé
La música pot ser una mica com la literatura, com la pintura, com l'art conceptual, com el sexe o com el cinema. Sempre en pots aprendre una mica més, te l'has de prendre amb calma per disfutar i et pot crear sentiments totalment diferents segons el moment en què t'enganxi.

El que sí sé, és que aquest seria un fàstic de món sense tot això...I que si torno a escoltar Andalucía de Yo la Tengo aquesta setmana que ve, acabaré canviant l'Erasmus a Finlàndia per un Séneca a Almeria.

O sigui que, tot i així, em resultaria molt difícil consumar la teva mort

p.d: tot això venia per un mail que m'ha enviat la Irene. Diuen que ho ha fet el Guille de LCA, no té desperdici, de debó. Entreu si us trobeu perduts i sols...

http://www.nomiresmtv.com/flash.php