20-00

Un dia vam conèixer un torero en una sala amb nom paradisíac. Vam caminar per basíliques romàniques i ens van picar els mosquits. Un cambrer d'incògnit no entenia el trio que formàvem, però nosaltres sí. No volíem que les coses ens sortissin com havíem planejat, deixàvem que un saxofonista afro ens posés les notes sense lletra. I rèiem, rèiem i ens oblidàvem de dormir sols i de caminar per aceres estretes sense preguntar en què penses.
Un dia se'ns va aclarir el color del cabell i una bruixa ens endivinava la media melenita mentre ens quèien del cel estrelles amb el número 20 sobre el tàper esgotat pel viatge.
Ell escribia coses sobre l'amistat i somreia amb un nebot amb nom de cantant de quatre mesos, aconseguia el quesito rosita a la tercera i parlava amb gossos per trobar el líder dels UVE. Mirava totes les coses de reüll i les guardava perquè en un altre temps tothom s'adonés de que ningú sabia captar a les persones com ell. I ella l'acompanyava sempre, li posava el peu a sobre al seure i l'ajudava a aixecar-se quan escoltava massa cops volver o veia massa vegades les pelis dels maleïts directors francesos que els posseïen als dos. Era sincera i feia fotos amb filtres impossibles per captar una lluna que banyava el líquid de les seves lentilles.
Ens gastronomíem la vida i les vacances sense complexes ni rellotges ni psicoanàlisi. Jo els mirava, els hi explicava vestits i ballava com la bondapart. No em sentíeu bé però l'altre dia vaig dir-li a algú que si encara no he plorat d'enyorança és perquè em fa mandra perdre un gram del present. Em feu massa feliç i punt.