Boyhood

No tenia ni idea del que anava a veure, i això és el que sempre desitjo que em passi. No soporto mirar trailers ni llegir cròniques de pelis abans d'haver-les vist. He tingut grans discusions sobre aquest tema amb un novio que volia sempre mirar si els subtítols funcionaven quan miràvem les pelis a l'ordinador i avançava la peli uns minuts per veure'n la sincronització. El novio actual, que potser hauria de deixar de dir novio i dir-li part del meu cos i cervell (de les millors parts que he tingut mai) també es llegeix totes les cròniques de diaris de baratillo i després MAI vé al cinema amb mi perquè li fa pal el que ha llegit. Així que un cop més, la Betri se'n va al cine sola i veu Boyhood en una tarda d'un dels pocs dimarts lliures que té des de que de manera poc eficaç, es va posar a lliutar per doscentes causes socials a la vegada.

Boyhood agafa la vida d'una persona, o d'un grup de persones i les filma durant 10 anys. Només penso en un referent que és el d'Antoine Dionel i Truffaut...però tampoc és ben bé el mateix, perquè a Boyhood la vida d'aquest nen es concentra en una sola pel·lícula amb un sol tema, que és el propi pas del temps.

Vaig sentir una relació molt especial, quasi Austeriana, amb la música que acompanya la vida dels personatges i que va acompanyar la meva durant els anys del rodatge. Així que no em va caldre comentar-la amb ningú per adonar-me que és una d'aquelles pelis que et mira a tu i no tu a ella. Us deixo la música i crec que a partir d'ara s'han acabat els tràilers: