A mi no em passa res que m'estigui canviant la vida, tot i així, vull imitar al Rubèn i fer un llistat dels grups i discos que m'han marcat en algun moment important. El que passa és que no sóc capaç d'argumentar el perquè ni el quan, ni em sé el títol de molts dels discs que contenen aquestes cançons que em van atravessar. Per no fingir res, el que faré és posar-los un darrera de l'altre, amb un cert ordre cronòlogic (dels meus moments, no dels discs o grups) i remarcar que els que estan vius, són grups que en el seu moment per mi van ser lo más però que tot el que han fet de nou m'aburreix. No ho he entès ni gaudit.
Ja es poden separar o dedicar-se a fer de jurats de realities de tv3 perquè a mi ja m'han sembrat el que m'havien de sembrar. I gràcies.
Micheal Jackson: El Black or White va ser el primer casette que vaig tenir i me'l va regalar la meva tieta més jove que encara vivia amb els meus avis i a la que jo demanava sempre que em portés amb ella a la discoteca perquè volia ballar.
The Beach Boys: Durant els anys noranta jo tenia pocs anys però un cd recopilatori amb un ken aguantant una taula de surf a la portada. Va ser maravellós que el comprés la meva mare, que durant molt de temps, només comprava música en català.
Oasis: El meu germà anava sempre a la última i es va comprar el (What's the Story) Morning Glory? que em va obrir les portes a quasi tota la música que de més gran he après a apreciar.
Astrud: No si val dir que Astrud és un grup pretenciós perquè són els més sincers i brillants de la seva espècie. Hi ha moltes frases de les seves cançons que hem cridat amb l'Alba tantes vegades, que no sé quina seria la millor per titular aquesta entrada.
Adam Green: Ídol d'una adolescència tardana que vaig tenir al arribar a la universitat. El que fa ara no val un duro, però aquells cd's analitzadíssims dels moldy peaches i els primers Adams gravats per la Sílvie, s'haurien d'emmarcar.
Antonia Font: No cal dir que em va saber greu la notícia de la seva separació, però ja començàven a cansar. Tot i així, ningú sap fer cançons en català com ells i això és així. NINGÚ.
Belle&Sebastian: Durant un temps només vaig portar discs seus al meu ipod. No em calia res més, tenia 20 anys i era bastant pesada.
La Casa Azul: Un dia vam pillar un bus l'Alba, el Marc i jo per anar a un concert seu a Saragossa. Encara que no ho diguem, ens posem nostàlgics quan pensem en com èrem aleshores.
Cat Power: Va ser culpa del Ferre, igual que molts dels grups que han quedat injustament fóra d'aquesta llista. Ell i l'Uri es deurien masturbar sovint pensant en ella i em va convèncer. Com més discs nous fa, més m'agraden els més antics.
Nacho Vegas: Es la banda sonora de totes les nits de jetuilelle. Quan es mori farem una festa i hi estareu tots convidats.
Prince Buster: Ha sigut aquest estiu. Després d'un curt de Joao Nicolau, he canviat fins i tot, la meva manera de ballar. Durarà.
2 commentaires:
john cusack, high fidelity
Coret aquí.
Enregistrer un commentaire