Au revoir Agost

Setmana 1. 

Després de Dinamarca tinc l'estranya sensació d'haver deixat a mitges la rehabilitació d'un llac. Li falta aigua i herbes llargues que l'emboltin sense ordre ni sensibilitat. Busquem el riu de Gerri amb el Jordi, cantant Moustaki dins del cotxe. Em queda només la tranquil·litat de voler-lo sempre a ell. 

Segueixo tenint amics i segueixo tenint vacances així que intento buscar festes, posar tots els discs de Prince Buster que existeixen i anar a Calafell a veure al Marc. Ens fem massatges i intentem sobreviure als zombies. Hi ha un vespre en que el Marc està més guapo que mai. Després agafo el tren i torno a Barcelona.

Setmana 2. 

Anem a passar uns dies a Blanes on ens deixen ocupar una casa burgesa i caòtica. La piscina s'omple dels nostres pits. El gos, cabrón, es menja el fuet. La Marga canta sobreactuant i rebo un missatge desitjant-me una feliç pluja d'estels. Estem bastant fotuts tots, però l'estiu ens cura sense límits i la tardor curarà el que l'estiu ens hagi maltractat.

Setmana 3. 

Passo a casa masses hores i agafo els ferrocarrils esperant no creuar-me amb cap conegut. Em pentino poc, camino lenta i vaig al cine tan com puc. Veig Un Verano con Mònica amb el Víctor que, enyorat ja, m'acribilla amb els seus pensaments de cara a l'any vinent a París. No té pressa però se li nota el cor vermell. Em sento menys jove quan parlem del buit del futur, potser perquè ja l'estic omplint. 

Anem a les festes de Gràcia i en un intent forçat de marxar a Bellaterra amb taxi, acabem al Guinardó amb cosins i germans d'amics nostres, cantant Don't think twice it's alright de Bob Dylan. Hi ha un noi estirat a l'alfombra, tocant la guitarra i desafinant. El desencadenant del desig podria ser sempre una alfombra, penso.

Setmana 4. 

Intento marxar a Lyon per veure a l'Antoine, la Noemie i el Simon però em costa trobar un cotxe. Al final marxo divendres i trobem cua a l'autopista. El carrer Víctor Hugo, direcció Bellecour, esta completament buit quan arribo a les 9 de la nit. Lyon no és més que un munt de imatges viscudes fa tres anys, m'agradaria que fós alguna cosa més, però és això el que és de moment. Començo a caminar amb el mobil a la mà i de lluny veig als meus dos amics esperant-me. En veure'ls, m'amago darrera d'una planta i ells fan el mateix. Ens coneixem tan bé que ser una altra cosa ens costaria. Passo uns dies de increïble bona companyia, menjant formatges, essent convidada a samoses per hindus, fent veure que sé tocar el cajón, dormint la migdiada amb el gat de la mare de l'Antoine, xerrant amb nens, respirant els boscos del voltant i tenint converses eternes fins que em cauen els ulls de son.

Torno amb un bus nocturn que em permet entrar a casa a les 4 del matí, despullar-me i abraçar al meu amor fins que es lleva per anar a treballar. 

S'acaba l'estiu, l'estiu.