Oració

Avui al tren, pensava en un dia del viatge a Mèxic. A Pátzcuaro, vam anar a un temazcal que és una sauna natural dins d'una especie d'iglú de ciment on un grup de dones ens van convidar a entrar i a fer unes oracions cada cop que posàvem aigua a les pedres calentes. La oració de la Kitzia em va deixar impressionada, suposo que fins ara no n'havia sigut conscient. Cap de nosaltres quatre és religiós, però amb la naturalitat del que viatge obert, vam anar afegint aigua i somrient a aquelles dones que pregàven per marits malalts, pel seu poble o per nosaltres, que veníem de tan lluny. La Kitzia va pregar per una societat amb més educació, més sensible i més creativa. Ella és una persona que imposa un respecte i una curiositat brutals i ho va dir amb molta solemnitat, amb la poètica que envoltava també la seva casa, la seva manera de mirar-nos i la seva família. Em va sonar greu i segur.  Em vaig creure que un dia les coses aniríen com han d'anar i encara m'ho crec.

Suposo que són aquestes creences recargolades per escales altes de innocència les que em mantenen unida al cinema o a l'amor, per esmentar-ne només algunes.

Entenc que les meves oracions són desitjos i que els meus desitjos hauríen d'anar més amunt del que la meva raó pot assolir. Molt més amunt, en un lloc on les coses es converteixen en una massa desordenada als nostres ulls, on es posseixen els cossos com quan es fa l'amor, on no hi ha lloc per el desconeixement però tot és desconegut.

Que vagin cap allà, doncs, tots aquests desitjos que tinc avui.