Vull ser àvia per assemblar-me als avis increïbles que he pogut conèixer. Fa tres dies vaig conèixer a l'Agnès Varda a la que admiro menys del que admiraré quan el temps em posi les coses a lloc. Aquesta capacitat d'algunes persones molt velles, no només de conservar, sinó d'explotar el seu esperit jove, em fascina.
Recordo al meu avi, fent la broma clàssica de fer veure que es tira a la piscina de cap, amb 80 anys, per acabar tirant-se de palillo. El meu avi era un Jacques Tati de masia catalana. Una persona que saps que haguéssis triat si t'haguéssin deixat escollir. Això era el meu avi.
L'envelliment, en la majoria dels casos, es carrega de tristesa i soledat. Això ho esborraria l'imatge de l'Agnès Varda parant-se a fer fotos amb la seva Leica analògica als paparets de protesta dels treballadors de l'aeroport del Prat. O la Montse Guillén, explicant-me les últimes festes amb el Ketih Haring a Nova York o el Phillipe Garrel rere nostre, en un cine de Saint Germain, veient una peli vuitantera de Godard o Jonas Mekas en QUALSEVOL dels seus vídeos.
Ara penso en tota aquesta gent gran. Vells cineastes o persones de cine, que fan que vulguis aventura, que vulguis que tot el que et sembla important ara, ho sigui fins que només et quedi explicar-ho i després morir-te feliç.
Aucun commentaire:
Enregistrer un commentaire