Es troben com quan es troben per primer cop els cossos aliens, i es miren. Ella aparta la mirada rapídissim per por a que ell li llegeixi el pensament. Si és impossible, pensa, però des de petita, el mateix monstre.
Ell hauria de seguir mirant-la, aguantar tot el que hagi de venir. Aguantar-la a ella ballant sense mirar-lo, sabent que és mirada. Hauria de poder cubrir-la a mirades fins que ella aixequès el cap i diguès: què collons busques. Ell diria: ojalà ho sapigués i ella es plantejaria fer-li un fill allà mateix.
Però en comptes de seguir-li els ulls, nerviós i cachondo com un cèrvol, ell decideix marxar a la barra i pretèn oblidar-se que existeix. Que existeix el verd, el blau, les olors i les caderes. S’allunya i es menteix negant-la de dalt a baix.
La cosa s’acaba aquí. Aparentment ella torna a casa i s’imagina com follen a sobre una taula i pensa que ell, segurament, també.
Al cap de dies de caminar per tots els carrers on un i altre passen a diari sense creuar-se mai, es troben. Es saluden cordialment i no passa res, un altre cop.
No passa res, a lo millor, per fora, però per dins estan dins l’un de l’altre, com ho estan les coses que un només ha volgut imaginar.
I així seguiràn, eh? Imginant que no passa el que ja ha passat.
2 commentaires:
Mira que es buena persona
Mira que te voy a publicar un libro de notas en finés.
Enregistrer un commentaire