Siento como si alguien caminara sobre nosotros
Ya déjate de miedos. Nadie te puede dar miedo ya. Haz por pensar en cosas agradables porque vamos a estar mucho tiempo enterrados.
Pedro Páramo
Tenim la idea de fer els exercicis que diu el Fresán que calen per ser un bon escriptor. El primer és fer un diari durant uns dies. Hem dit una setmana, però encara no sabem quina.
Jo he dit que ho publicaria tot al blog, tot i que també he dit que volia tenir un fill adoptat fa cinc minuts, abans de baixar a comprar el diari.
M'agradaria que el meu text comencés dient que em cago de por amb Pedro Páramo. Quan vam estar a Méxic el Sagrado parlava molt del final, del del llibre, s'entén. Encara no l'he acabat.
Com que el diari serà molt ric en anècdotes que acaben de passar i mai vaig escriure res ni durant, ni després del viatge, faré un resum des de la distància, el més destacat i del més emocionant del mes d'Agost:
- El penúltim dia al DF, vam intentar entrar al Parque de la Alameda i estava tancat. L'altre accés estava com si diguéssim a Manresa i vam decidir anar a dinar per la Condesa. La Kitzia ens seguia entre aquella asquerositat de rotondes plenes de cotxes parats, accessos subterranis per vianants suats i tenderetes d'aparells electrònics baratos.
La conversa va fer que l'Aina expliqués que quan era teenager es posava un cd de Nirvana de dalt a baix quan necessitava plorar. Quan havia acabat el treia, s'aixugava els mocs i anava a dormir contentíssima. Crec que jo també vaig explicar que el meu lloc preferit era el lavabo, mirant-me al mirall i llavors la Kitzia va dir:
"A mi siempre me gustó estirarme en la cama y llorar boca arriba. En esa postura las lágrimas caen por aquí y acaban dentro de las orejitas. Me paso rato así, me encanta."
Durant el dinar li vam dir que volíem que vingués a viure a Barcelona i va dir que vale, o això m'agradaria recordar. La vam acompanyar al metro i la rotonda asquerosa es va esfumar.
- El dia que vam donar la volta al llac de Páztcuaro i després de menjar dues flors vermelles i veure mig litre de Pulque acabat de treure del cactus, va començar a diluviar. Anavem borratxillos i vam cantar al cotxe cual família desestructurada y feliz. Com que no es veia la carretera vaig tenir por de no sortir-ne viva. Llavors va venir Erongarícuaro y el senyor que feia formatges, els nens que feien veure que atracaven i el lloc on la Kitzia feia classes de música amb la Kitzia Vice. No ho explicaré tot. Perquè els records em vénen molt a saco i em faria pena tenir-los molt presents, rellegir-los massa sovint i no tenir aquesta sensació de flipada cada cop que em tornin al cap.
Que tingueu un bon cap de setmana, plourà.
Ya déjate de miedos. Nadie te puede dar miedo ya. Haz por pensar en cosas agradables porque vamos a estar mucho tiempo enterrados.
Pedro Páramo
Tenim la idea de fer els exercicis que diu el Fresán que calen per ser un bon escriptor. El primer és fer un diari durant uns dies. Hem dit una setmana, però encara no sabem quina.
Jo he dit que ho publicaria tot al blog, tot i que també he dit que volia tenir un fill adoptat fa cinc minuts, abans de baixar a comprar el diari.
M'agradaria que el meu text comencés dient que em cago de por amb Pedro Páramo. Quan vam estar a Méxic el Sagrado parlava molt del final, del del llibre, s'entén. Encara no l'he acabat.
Com que el diari serà molt ric en anècdotes que acaben de passar i mai vaig escriure res ni durant, ni després del viatge, faré un resum des de la distància, el més destacat i del més emocionant del mes d'Agost:
- El penúltim dia al DF, vam intentar entrar al Parque de la Alameda i estava tancat. L'altre accés estava com si diguéssim a Manresa i vam decidir anar a dinar per la Condesa. La Kitzia ens seguia entre aquella asquerositat de rotondes plenes de cotxes parats, accessos subterranis per vianants suats i tenderetes d'aparells electrònics baratos.
La conversa va fer que l'Aina expliqués que quan era teenager es posava un cd de Nirvana de dalt a baix quan necessitava plorar. Quan havia acabat el treia, s'aixugava els mocs i anava a dormir contentíssima. Crec que jo també vaig explicar que el meu lloc preferit era el lavabo, mirant-me al mirall i llavors la Kitzia va dir:
"A mi siempre me gustó estirarme en la cama y llorar boca arriba. En esa postura las lágrimas caen por aquí y acaban dentro de las orejitas. Me paso rato así, me encanta."
Durant el dinar li vam dir que volíem que vingués a viure a Barcelona i va dir que vale, o això m'agradaria recordar. La vam acompanyar al metro i la rotonda asquerosa es va esfumar.
- El dia que vam donar la volta al llac de Páztcuaro i després de menjar dues flors vermelles i veure mig litre de Pulque acabat de treure del cactus, va començar a diluviar. Anavem borratxillos i vam cantar al cotxe cual família desestructurada y feliz. Com que no es veia la carretera vaig tenir por de no sortir-ne viva. Llavors va venir Erongarícuaro y el senyor que feia formatges, els nens que feien veure que atracaven i el lloc on la Kitzia feia classes de música amb la Kitzia Vice. No ho explicaré tot. Perquè els records em vénen molt a saco i em faria pena tenir-los molt presents, rellegir-los massa sovint i no tenir aquesta sensació de flipada cada cop que em tornin al cap.
Que tingueu un bon cap de setmana, plourà.
Aucun commentaire:
Enregistrer un commentaire