yo me acordaba

13/05/2008

Un noi i una noia assentats en un cafè:

- (Ell)Doncs a mi no em fa res anar al cine sol, de debó. A vegades penso que ojalà fós sempre així. jo i totes les coses que em ve de gust fer sol.

- (ella)Què vols dir?

- (ell)No sé, tota la merda...social, cultural que ens diu mejor en pareja.

- (ella el mira incrèdula)

- (ell)Que no parlo de res de l’altre món, ja ho sé: la nostres vides són sempre part i parts de les altres, no? (s'esta fent un lio) Jo...jo només estic dient que un de sol pot anar al cine.

- (ella)Això esta clar, però suposo que jo em decanto pel plaer, ja ho saps. I em costa molt poc compartir-lo. El cine és més, m'omple tan en parella com un llibre en veu alta.

- (ell) Seh...Suposo que hi ha un terme mig. Podria passar que algú va sol al cine i de cop, agafa el mòbil perquè sent la necessitat de fer escoltar els dialegs a una altra persona.

- (ell, després de pensar-hi una mica) T’imagines?

- Rollo concert, però sense cridar..

- (ell somriu)

- Hauria de ser un moment emocionant de la peli (amb cara de flipat)

- (Ella riu tonta, com dient "vaya chorrada")

- A tu potser et fa gracia ara però si jo t’hagués trucat el dia que vaig tornar a veure mi noche con Maud al mèlies t’hagués encantat.

- Sí, segur que sí. Però en aquest cas té un sentit...és com si...com si em truquéssis des del bar aquell on jo sempre et dic que vull anar. Em seria igual no ser-hi, és més, em sentiria més important. Com si jo hagués aconseguit obligar-te a recordar-me en determinats moments.

- O sigui que preferiries no ser-hi, sempre i quan jo notés la teva absència.

- Psè

- (ella es queda pensant...) tot i així, em costaria molt acceptar-ho...si un dia no tinguessis prou motius per enrecordar-te de mi, jo què sé...això, mirant a lgo de Rohmer.

- Això és impossible, ja esta fet. Vull dir que hi ha coses que sempre relacionaré amb tu.

- (ella)No ho saps mai, jo crec que em curaria, el fet de no mirar res més de Rohmer, m’ajudaria a oblidar-te.

- (ell)Potser algun dia, podria passar. Que no et truqués, dic. Però seria per falta de collons, per por a dir-te que es nota molt que no hi ets.

- (ella)Prefereixo que em truquis, encara que no t’atreveixis. Intenta-ho! (s’exalta i s’adona que esta fora de to).

- (ella) No sé perquè estem parlant d’això. (mira avall, incòmoda per alguna cosa)

- Si no ho saps tu...

- Mm....em sap greu però haig de marxar

Una imatge d’una peli de Rohmer. Versió Original Subtitulada. Se sent un diàleg en francès amb el to característic de trucada telefònica. Es veu un ull que plora.

Ella, assentada al mateix lloc exacte de la conversa. Mira a la càmara i diu:

- Jo sabia que poc després s’acabaria. Ho he intentat però em resulta impossible veure una peli sola des d'aleshores i és curiós, perquè a ell li agradava fer-ho justament per això, per notar aquesta espècie d’absències falces, sense les que de fet, ni tu ni jo podríem viure.