Avui he estat a casa la Kaisa, cuinant pulla per acabar amb la fam al món. (Això és imformació innecessària però ha sigut tan graciós i finès que no ho puc evitar)David nen. Ara sí. Quan he arribat m'he posat REM, per fer una mica d'homenatge-místic al noi que vaig conèixer fa dos (!) anys i del que quasi m'enamoro a primera vista. És difícil felicitar. És complicat no començar a llençar piropos gratuïtament. Però és impossible aguantar les ganes de passejar per bellaterra fent un piti després d'assejar, sortir de festa o mirar-lo fer fotos. Potser tot em passa pel cap de la mateixa manera que el Roberto entra al bar cada tarda sense saber perquè.
Et tinc a la paret ben enganxadet, et tinc, i no saps com me n'alegro.
Aucun commentaire:
Enregistrer un commentaire